El dia que va morir el cel era clar,
el sol brillava amb tendresa,
i a l’aire hi havia una lleugera brisa
que portava la flaire de la matinada.
Era un dia quiet, tranquil,
un d'aquells dies on el temps transcorria lentament,
amb aquella harmonia de les coses que duren per sempre,
tenint tota la eternitat per endavant.
La vida bullia per tot arreu:
a les flors que cobrien els jardins,
als petits racons de les cases,
a les fresques cantonades del carrer.
Com si fos un homenatge a la memòria
d’una vida plena i assossegada,
d’una dona alegre i tranquil·la,
amb la bellesa de l’ànima que s’anava.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario